Autorretrato estallando

La vida en blanco y negro para  mi es aquella que no puedo compartir todas mis vivencias, todas mis ilusiones, todas mis experiencias i también mis fracasos con los demás, con aquellas persones que tienes a tu lado. Que penumbroso seria no poder expresarte como mismamente quieres, como mismamente sientes. La vida en blanco y negro, sin contrastes, sin palabras ni gestos.  Entonces, cuando crees que todo lo que te voltea es de la misma monotonía que el blanco y negro de tu rostro, aparece el sonido de la palabra y todo tú alrededor estalla en colores. Todos los colores posibles esparcidos en el aire,  en ti misma. De golpe te sientes viva, nunca antes habías apreciado tanto la vida como ahora, te sientes propia de ti y tus decisiones, te sale de dentro toda la valentía para expresarte, comunicar todo aquello que deseas a los otros. Simplemente, la libertad de ser y sentir a través de la lengua.

Esta es mi visión de las lenguas, las lenguas colorean nuestra vida a través de pinceladas de sensaciones, emociones y de palabras que tienen diferentes colores dependiendo de cómo las entendemos. Como estudiante me defino una persona que no me interesa el orden sino que me atrae el desorden, soy así desorden en las palabras pero que el significado es presente y se entiende.  El autorretrato tiene la intención de plasmar esta sensación de desorden mágico que conllevan las lenguas para mí.  

Langues dans ne importe quelle langue.

Maintenant je parle des langues parce qu'ils sont très importants dans nos vies. Nous parlons des langues pour communiquer nos choses, des sentiments. Autrement dit, nous nous exprimons à travers les langues. Personnellement, je pense que les langues sont façons d'apprendre, enseigner, informé, écouté... Par conséquent, les langues sont une partie de notre identité en tant que partie de nous et de notre culture. En bref rester en contact avec notre environnement. Bien que pas beaucoup est connu sur une langue donnée, essayer de communiquer, comme je le fais maintenant que je connais très peu le français.

He escollit fer el breu text en francès perquè en vaig fer a secundària durant un parell d’anys. No obstant això, no hauria estat capaç d’escriure aquest text si no fos per l’ajuda bàsicament del traductor i d’apunts que tenia guardats que m’han servit per retrobar-me un altre cop amb el francès. M’ha semblat difícil fer aquest text i,  segur que hi ha varis errors gramaticals i lèxics, tot i així, crec que es pot entendre amb facilitat.

Judit sense H

Quan coneixes alguna persona, la primera cosa que saps d’ella és el seu nom, donem molta importància a anomenar-ho tot. Normalment, quan em refereixo al meu nom amb desconeguts, no m’agrada dir “em dic Judit” sinó “sóc la Judit”, perquè ja forma part de mi. No obstant això, jo no he escollit el meu nom, sinó els meus pares són els responsables de que em digui Judit, considero que és una dels aspectes  més complicats de decidir. Però, per què van decidir que em digues Judit?

Judit i Holofernes, Caravaggio

L’origen de Judit prové del hebreu i significa  l’alabança divina. El nom de Judit és el títol d’un dels Llibres Deuterocanònics de l’Antic Testament.  El Llibre de Judit explica la història d’una vídua hebrea, la Judit, durant la guerra d’Israel contra l’exèrcit assiri. La Judit és una dona bella, educada, religiosa i patriarca que descobreix que el general de l’exèrcit invasor, Holofernes està enamorat d’ella. Llavors, la Judit baixa amb la seva criada al campament de l’exèrcit enemic fins anar a la tenda d’Holofernes. En allà, la Judit sedueix el general fins embriagar-lo, cosa que fa adormir-lo. Tot seguit, Judit li va tallar el cap deixant l’exèrcit sense general i conseqüentment la victòria pel seu país, Israel. En aquest llibre es demostra la valentia i generositat de la Judit cap als seus i el seu país.

Referent el meu nom, sempre l’escrit sense h, però també és bastant comú amb l’h. No obstant, depenent de la llengua que es parla té un altre manera de dir-se, és un nom molt variable. Per exemple: a Italià és Guiditta, a Eslovènia és Judita, a Portugal és Judite, a Dinamarca és Jytte, a República Checa és  Jitka o Judita, i també hi ha una nombrosa quantitat de països que com aquí s’anomenen Judit, com ara Hongria, Noruega, Suècia, França...

En definitiva, Judit és un nom que m’agrada per com es pronuncia, és a dir, per com em diuen. Ja que és dels pocs noms femenins que s’acaba en consonant, la qual cosa fa que soni diferent.