Autorretrato estallando

La vida en blanco y negro para  mi es aquella que no puedo compartir todas mis vivencias, todas mis ilusiones, todas mis experiencias i también mis fracasos con los demás, con aquellas persones que tienes a tu lado. Que penumbroso seria no poder expresarte como mismamente quieres, como mismamente sientes. La vida en blanco y negro, sin contrastes, sin palabras ni gestos.  Entonces, cuando crees que todo lo que te voltea es de la misma monotonía que el blanco y negro de tu rostro, aparece el sonido de la palabra y todo tú alrededor estalla en colores. Todos los colores posibles esparcidos en el aire,  en ti misma. De golpe te sientes viva, nunca antes habías apreciado tanto la vida como ahora, te sientes propia de ti y tus decisiones, te sale de dentro toda la valentía para expresarte, comunicar todo aquello que deseas a los otros. Simplemente, la libertad de ser y sentir a través de la lengua.

Esta es mi visión de las lenguas, las lenguas colorean nuestra vida a través de pinceladas de sensaciones, emociones y de palabras que tienen diferentes colores dependiendo de cómo las entendemos. Como estudiante me defino una persona que no me interesa el orden sino que me atrae el desorden, soy así desorden en las palabras pero que el significado es presente y se entiende.  El autorretrato tiene la intención de plasmar esta sensación de desorden mágico que conllevan las lenguas para mí.  

Langues dans ne importe quelle langue.

Maintenant je parle des langues parce qu'ils sont très importants dans nos vies. Nous parlons des langues pour communiquer nos choses, des sentiments. Autrement dit, nous nous exprimons à travers les langues. Personnellement, je pense que les langues sont façons d'apprendre, enseigner, informé, écouté... Par conséquent, les langues sont une partie de notre identité en tant que partie de nous et de notre culture. En bref rester en contact avec notre environnement. Bien que pas beaucoup est connu sur une langue donnée, essayer de communiquer, comme je le fais maintenant que je connais très peu le français.

He escollit fer el breu text en francès perquè en vaig fer a secundària durant un parell d’anys. No obstant això, no hauria estat capaç d’escriure aquest text si no fos per l’ajuda bàsicament del traductor i d’apunts que tenia guardats que m’han servit per retrobar-me un altre cop amb el francès. M’ha semblat difícil fer aquest text i,  segur que hi ha varis errors gramaticals i lèxics, tot i així, crec que es pot entendre amb facilitat.

Judit sense H

Quan coneixes alguna persona, la primera cosa que saps d’ella és el seu nom, donem molta importància a anomenar-ho tot. Normalment, quan em refereixo al meu nom amb desconeguts, no m’agrada dir “em dic Judit” sinó “sóc la Judit”, perquè ja forma part de mi. No obstant això, jo no he escollit el meu nom, sinó els meus pares són els responsables de que em digui Judit, considero que és una dels aspectes  més complicats de decidir. Però, per què van decidir que em digues Judit?

Judit i Holofernes, Caravaggio

L’origen de Judit prové del hebreu i significa  l’alabança divina. El nom de Judit és el títol d’un dels Llibres Deuterocanònics de l’Antic Testament.  El Llibre de Judit explica la història d’una vídua hebrea, la Judit, durant la guerra d’Israel contra l’exèrcit assiri. La Judit és una dona bella, educada, religiosa i patriarca que descobreix que el general de l’exèrcit invasor, Holofernes està enamorat d’ella. Llavors, la Judit baixa amb la seva criada al campament de l’exèrcit enemic fins anar a la tenda d’Holofernes. En allà, la Judit sedueix el general fins embriagar-lo, cosa que fa adormir-lo. Tot seguit, Judit li va tallar el cap deixant l’exèrcit sense general i conseqüentment la victòria pel seu país, Israel. En aquest llibre es demostra la valentia i generositat de la Judit cap als seus i el seu país.

Referent el meu nom, sempre l’escrit sense h, però també és bastant comú amb l’h. No obstant, depenent de la llengua que es parla té un altre manera de dir-se, és un nom molt variable. Per exemple: a Italià és Guiditta, a Eslovènia és Judita, a Portugal és Judite, a Dinamarca és Jytte, a República Checa és  Jitka o Judita, i també hi ha una nombrosa quantitat de països que com aquí s’anomenen Judit, com ara Hongria, Noruega, Suècia, França...

En definitiva, Judit és un nom que m’agrada per com es pronuncia, és a dir, per com em diuen. Ja que és dels pocs noms femenins que s’acaba en consonant, la qual cosa fa que soni diferent.

La complexitat d'escriure

Com ja deia en l’anterior entrada, m’agrada molt escriure tot allò que em fa reflexionar, que em fa pensar, que m’ha enamorat, en definitiva tot allò que em fa sentir alguna “cosa” dins meu. Per aquest motiu crec que sóc més competent en allò que  escric que en com ho escric.  No obstant això, penso que l’assignatura m’ha ajudat a millorar la meva escriptura en diferents perspectives. Com ara adaptar-me a un gènere discursiu depenent del context que em trobi utilitzant les habilitats i estratègies necessàries per construir correctament tal producció.

Com a futur docent, crec que és molt important plantejar-me com vull que siguin els meus alumnes de competents. En el sentit que és molt important que tinguin una bona base lèxica i que respectin i utilitzin les normes pròpies de la llengua, però també trobo interessant que siguin competents en el contingut de les seves produccions. És a dir, que en els seus textos s’observi la seva creativitat  i imaginació o el seu sentit crític. M’agradaria que els alumnes no es quedessin amb el pensament que només es valora si fan faltes ortogràfiques o no, ho dic perquè personalment moltes vegades com a alumna he tingut aquesta sensació. Per això, hi ha d’haver una bona correcció per part del mestre/a que ha d’estar convençut que allò que no s’havia entès després de la correcció ha quedat resolt.

A més a més, cal fomentar una bona motivació a tots els alumnes per tal que el seu aprenentatge sigui més gratificant i complet. Tot així, aquest aprenentatge necessita la col·laboració de tota la comunitat educativa, ja que aprendre a escriure va molt més enllà del món acadèmic. Escriure és una acció social.

L'escriptura és complexa, es pot escriure de tantes maneres i amb tantes llengües. Personalment, reconec que no ha estat el meu fort l’aprenentatge i adquisició de altres llengües estrangeres. Tot i així, valoro positivament que els infants aprenguin més d’una llengua quan són petits perquè el seu cervell està més capacitat per aprendre que quan som més grans que ens hem d’ajudar de més esforç i constància. Encara que tampoc sóc partidària de que nens que no estan prou preparats cognitivament estiguin intentant aprenent  diverses llengües diferents quan encara no en tenen cap de ben adquirida, la qual cosa pot comportar obstacles pel seu desenvolupament.

Per acabar, dir que l’ensenyament de l’escriptura és un procés que té camí durant tota la vida d’una persona. Cada dia s’aprenen paraules noves, frases fetes que es desconeixia, etc., que vas trobant en el teu dia a dia més quotidià i que s’ha d’aprofitar i introduir en l’escriptura. 

Les paraules també estan escrites al carrer!

Acción poetica

El moment d'escriure

En aquesta vida, sempre hi ha persones que en saben més i persones que no en saben tant d’una cosa o altra, i l’escriptura és una d’elles. Personalment, em considero una persona que li agrada escriure i quan tinc una mica de temps lliure ho aprofito per escriure tot allò que em ronda pel cap. No obstant això, crec que sóc una escriptora que em costa escriure correctament seguint les normes ortogràfiques i/o lèxiques, no em considero competent en aquest sentit. Sempre he tingut dificultats amb els idiomes, fins a tal punt que una professora del institut em va recomanar no fer francès perquè no em dificultes alhora d’estudiar altres llengües, cosa que em va semblar absurd i sort que no li vaig fer cas. Evidentment que no era una alumne d’excel·lent però progressava adequadament, com solien dir al institut. Me’n recordo que aquelles paraules de la professora em van ofendre, ja que no creia en mi i jo estava motivada per aprendre francès, un dels motius era que tenia família a França i em feia il·lusió parlar amb ells amb francès. Per tant, l’aprenentatge de l’escriptura resulta més efectiu per l’esforç i ganes que la persona té  alhora d’aprendre. El fet d’aprendre més o menys llengües no crec que sigui molt rellevant, tot i que està clar que quantes més llengües es dominin millor per la persona, encara que implica un esforç i una certa constància.

Ara mateix, no me’n recordo de quan i com vaig començar aprendre a escriure, suposo que va ser a través de copiar primer el meu nom, després els dies de la setmana, etc., d’escriure paraules més significatives i comunes  a  construir frases i memoritzar com ho estava fent. Ho aprenia a través d’activitats relacionades amb l’escriptura, és cert que hi havia  activitats que crec que em van ajudar més que altres. M’agradava fer activitats que impliqués fer despertar la imaginació, com acabar el final d’un text o inventar-me històries d’imatges. També, recordo la bonica experiència d’enviar-me cartes amb una noia francesa per practicar el francès i ella l’espanyol, em va agradar molt per ser real, per trobar-li un sentit a allò que escrivia. No obstant això, hi havia activitats que malauradament eren massa comunes i abundants pel meu gust, les trobo rutinàries i  no aportaven la motivació que necessitava, ja que consistien en exercicis d’escriure frases o fer dictats.

En definitiva, crec que els alumnes per aprendre però sobretot per gaudir de la escriptura, el què haurien de fer més les escoles és fer projectes per fomentar el gust de l’escriptura, com per exemple, fer una revista mensual sobre notícies que succeeixin a l’escola o al municipi i que ho redactin i ho publiquin per tal de que els seus pares ho llegeixin i sigui més motivador. Ja que la motivació és el motor per aconseguir tot allò que un vulgui aprendre.